Un altre dia plujós
en el qual m'hauré de conformar
amb la pena d'haver d'omplir-me de records.
Records plens d'imatges de dies com avui,
dies en els quals em sentia l'únic
encara que t'hagués de compartir.
Perquè compartir era l'única cosa que teníem
com si les persones que ens envoltaven
no fossin importants, solament això, persones,
persones que caminen al nostre costat
alienes al nostre món imaginari.
Un món que encara existeix,
que s'alimenta de versos com aquest,
de carícies a l'aire,
de tancar els ulls amb força
amb l'esperança de no deixar-nos escapar
i que sobreviu amb l'aigua de dies com avui.
