S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 13 de desembre de 2012

Tu sol, jo cel.


Tu ets el sol
jo sóc el cel.
Tu ets qui dóna vida
jo des d'aquí a dalt l'observo.
Tu ets qui dóna calor
jo qui refreda.
Tu ets  qui s'amaga i m'enfosqueix
jo qui espera l'alba següent.

Tu ets sol
jo sóc cel.
Tu ets foc
jo sóc freda com el gel.






Gràcies Vicent per tot el teu suport. 

dimarts, 13 de novembre de 2012

Una besada

Una besada.
Lleva'm la raó...

Com una veu en off
que et recorda tot allò que s'ha de dir.
Abraça'm molt, molt, molt fort
per la cintura.
He sentit el cruixir de la meva llengua
anhelat la teva i després... res.
Aquesta nit cremava el silenci
i ara em sembla el cel.
Per què ningú vol endinsar-se al silenci
com a fórmula de fuita?

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Ressaca


Quan una ha begut,
i el cap creu lliscar-se en línia recta 
i les cames decideixen prendre el seu propi camí...
Quan una pensa que els seus caminars donant tombs 
passen desapercebuts en un bar sense gent
i els "xupitos" de vodka passen per les mans ràpidament...
Quan una perd la capacitat de control de la seva pròpia llengua 
i deixa que paraules, unes més altes que altres, 
totes juntes, sense espais, sense sentit 
s'apoderin de la conversa buida de contingut...
Quan tot això passa... nena! només queda la ressaca.

dijous, 18 d’octubre de 2012

El meu secret no ets tu

Quina tardor més extranya.
Ha desaparegut la por al fracàs
i el camí em converteix en dona immune.

Ara, amb el dret que em regala la impunitat dels meus ulls, 
m'atreveixo a alçar la veu per cridar 
que el meu secret no ets tu.

Ja pots maleir boig de tristesa, 
negant l'evidència, tirant mans al passat
recercant paraules soltes que et donin significat
però ara ja t'has quedat sol.



dimecres, 26 de setembre de 2012

El temps no cura res

El silenci sempre sembla digne
i per això lluito per no deixar
que cap verb s'escapi de la meva boca.
Però mentre escric, record.
Mentre record, m'entristeixo.
És la tristesa millor que l'oblit?
Les fulles de tardor m'acompanyen mentre camino.
La pell, cremada del teu sol,
reclama pluja per sentir-se neta.

Avuí és un bon dia 
per a tornar a començar.
Aquí, en aquest maleït instant.
Per a que esperar a que l'aroma de la teva pell
deixi de conviure amb les meves nits solitàries.

Solament vull cremar la meva boca
per callar que un dia vaig dir amor,
vaig dir poesia.






dijous, 20 de setembre de 2012

- III -

He perdut allò que mai vaig tenir,
no se si per la meva malaptesa
de creure que et coneixia,
o per la teva,
en deixar-te portar per la meva bogeria.

He perdut allò que vaig creure meu,
he lluitat contra el no-res,
aquest no-res que ara sóc
si és que alguna vegada
em vaig dibuixar diferent.

Ja no vull cerques,
ja no busco somnis,
ja no somio res,
res és el que em porto.

dilluns, 3 de setembre de 2012

- II -

Sobtada, de cop perquè si,
la realitat.
Amb mi està, m'acompanya,
estrenyent-me amb tanta força
que no em permet respirar.
Travessant llàgrimes, teves i meves, 
o potser solament meves, 
doncs el seu sabor em resulta familiar,
no trobo més que desacords de forma sospitosa 
en els quals només aparec jo.
Avui i ara,
vull trobar una realitat 
de la qual tu formis part 
o pot ser que habiti per sempre
en el paradís de la solitud.

dimecres, 29 d’agost de 2012

- I -

Apago avuí la veu a tu deguda.
Que món d'anar i venir!
d'amor que es torna ombra.
T'imploro no anar-me acabant
mentre tu renèixes de tu mateix,
inesgotable.

Deixo aquest poema
a falta d'algo millor...
Procuraré deixar constància
de que mai vas existir,
mirant cap a enrere de front
i caminant cap a davant de puntes.

dissabte, 25 d’agost de 2012

Desig amagat


Tu, sempre i mai t'equivoques.
No deixes portes obertes a la nit,
incògnites al joc,
inútil i capritxos.
Encara espero la teva veu
i allò que em digueres
ha quedat tan endins
que per a recordar-ho
m´he de dormir.

Però no importa
perquè queda intacta en mi
la teva besada
i si de mi volgués fugir
no seria més que per anar
a morir-se en tu.

Disfressa d'una altra vida

M'he assegut a mirar el cel mentre t'esperava
però no has aparegut.
No es sent res,
només la calor sembla decidida
a trencar el silenci.
De manera inútil i desvalguda
se'm tanquen els ulls 
i em descobreixo cega, 
disfressada d'una altra vida amb tu.
Però llavors, ja no em preguntes
que faig contemplant els estels.

dimarts, 7 d’agost de 2012

L'espia

És la llum, que demana realitats.
Són les ombres, de color i feres,
les que busquen el meu cos
a la recerca d'aliment.
Vull que et marxis, dolor
i que esborris de la meva pell
les marques de que un dia vas niar en mi.
Ara sóc espia del silenci
a la recerca d'analfabets, ingràvids
però dolços en ànima,
els únics als que aconsegueixo enganyar.

No sóc més que la meva unitat
a la reconquesta de mi mateixa.

divendres, 13 de juliol de 2012

Vientos de otras tierras


Si hubiéramos coincidido en el tiempo
me acordaría de ti.

Si después de posarnos sobre el mismo suelo,
en el mismo ciprés como nido de jilguero.
Si después del frio invierno,
de la primavera verde.
Si después de sentarnos frente a frente
sin apenas mirarnos.

Si hubiéramos coincidido en el tiempo
no te habría olvidado.

Se oyen llegar vientos de otras tierras
otros inviernos, primaveras...
Nuevas estaciones que nos recuerden
cual es el aire que nos lleva.
Aquí, allí,... que más dá,
siempre en mí.






A la  meva amiga Patri.

dissabte, 7 de juliol de 2012

Acomiada't de mi

Acomiada't de mi
com si no anessis a veure'm més,
com si el dia s'acabés en aquest lloc.

Acomiada't de mi
com jo vaig fer fa una eternitat,
perquè ahir, és fa molt de temps
i demà, sembla etern.

Abraça'm i acomiada't de mi.
Desintegrem-nos en aquest dolç instant
i deixem que el destí ens recompongui en acabar.

Acomiada't de mi.
Porta't amb tu un trosset de cor trencat
i oblida't d'aquest comiat.

divendres, 29 de juny de 2012

Quina xafogor!!

Aquesta xafogor, m'ha ajudat a mantenir-te
allunyat del meu pensament.
Ha crescut el meu sentit de la impunitat,
i el desig de dir-te tot el que passa per la meva ment
es converteix en el dret indiscutible
de fer-te callar.

L'anhel de convertir-te en cendres,
el vent que les hi porti lluny
i aprofiti per fer volar les meves noves pors
i la meva antiga valentia,
no sigui que de nou em doni
per ventar-me amb aire descarat.

Amagar-me darrere de jo mateixa,
deixar d'escodrinyar quin camí m'ha portat fins aquí,
i ser jo, el jo de sempre,
el jo del somriure.

dissabte, 16 de juny de 2012

La tovallola

En silenci, asseguda
amb els ulls clavats en la tèbia sorra,
el cabell, que se m'embulla, es mou lliure
entre murmuris amb olor a sal.

Asseguda, en silenci.
Així és com últimament m'agrada estar,
així és com he aconseguit esborrar
alguns dels teus records.
... però no ho dic molt fort
que ja sabem que el que tant desitgem,
es converteix en realitat.

Tant dóna si asseguda
o amb l'esquena a la meva tovallola
i mirant al cel, però en silenci.
Aprofito per tancar els ulls
i per obrir la resta dels meus sentits,
per deixar portes obertes
que no t'impedeixin sortir.

dissabte, 26 de maig de 2012

El número mil u

Has posat el punt i final número mil...
No recordo qui va posar el nou-cents noranta-nou,
segurament jo.
Fas servir les mateixes paraules feridores de sempre
i no aconsegueixo a entendre
perquè segueixen fent-me tant de mal.
A poc a poc, mentre m'acabo la meva coca cola,
vaig trobant-me de nou les mans
i aprofito, que els meus ulls ja veuen
que tinc a prop una finestra,
per comentar-los que mirin
a través del cristall blanc, el verd dels xiprers.

Som nosaltres els definitius,
els que donarem forma a aquest final?
Arribaran altres com tú i altres com jo
esperant trobar el punt i final número mil u.

dissabte, 12 de maig de 2012

El poema de maig

El reflex de la teva indiferència
és la reacció des d'on neix
la meva resignació.
El teu nom, que es fonia a la meva boca,
s´ha tornat pedra compost de valentia
davant la meva bogeria.
Vols que desaparegui,
i jo també voldria apagar-me poc a poc
fins al no res,
però, ara com ara,
el silenci és el millor
que et puc donar.

dissabte, 21 d’abril de 2012

Ulls embenats

Aquesta nit ens tornarem a trobar,
portarem els ulls embenats
perquè volem seguir cecs
a la resta del món,
aliens a realitats que ens copegen suaument
como la brisa d'aquestes aigües que ens envolten.
No necesito els meus ulls
perquè et guardo entre la pell i els ossos,
i et sento respirar
i em deixo arrossegar per l'oxigen
que entra a la teva boca i et dona vida.
Tú dins de mí, jo dins de tú.
Un sol esperit amb els ulls embenats.

Si no ens veiem,
segur que no existim pels altres.
No estic, no estàs.
No et veig, ningú ens veu.

Sembla que el món s'acaba

Els divendres sembla
com si el món s'acabés.
Ens parlem des del nostre idioma,
més profund, sincer i alhora distant.
Quin sentit tenen els nostres poemes
quan solament nosaltres ens llegim?

L'única cosa que ens queda,
s'esvaiex com el sabor que deixa en mi
la teva mirada
i ens dol tirar la vista enrere
i veure el que em perdut.
I si recordant que tenim un futur
que sembla allunyar-nos,
ens dol més que el deixat passar...
Algún dia haurem de deixar-nos anar les mans
i marxar.

dijous, 8 de març de 2012

Dibuixant de records

M´he convertit en dibuixant de records
i és que segons sembla,
vaig sobrada d'aquest tipus d'imatges.
Te'ls he deixat en el mur de l'obstinació,
on en tantes ocasions ens em vist reflectits
durs com les pedres.
En el cel he deixat un esborrall...
he tingut por de tornar a caure,
i en passar entre els núvols,
m'he mullat amb les meves darrers llàgrimes.
He anat a comprar pintura de color negre,
pero en el meu llenç
no apareixen més que blancs trencats
i esquerdats pel temps.

He decidit ser dibuixant de futurs,
a veure si així, deixo algo de color als records.

dimecres, 29 de febrer de 2012

Cami de tornada

He començat el camí de tornada,
el mateix que un dia vaig decidir agafar
sense saber a on em portaria.
No he trobat el que buscava...
els meus peus han deixat de caminar,
i amb els ulls clavats a terra
m'adono que fa temps que camino sola
i que la meva maleta cada vegada pesa més.
He perdut l'esperança
de recuperar sentiments desaprofitats
pel pas dels anys
i aixó incrementa la càrrega
que arrosega el meu cos.

Em toparé al meu retorn
el mateix que vaig deixar?
La nena petita de llavors,
la innocència dels meus pensaments,
els somnis d'aquella época?
Et trobaré a tu?
Amb el mateix rostre, impassible,
igual que el dia que em vas deixar marxar?

Buscaré un lloc on deixar enterrats
els records d'aquest viatge
i volaré lleugera cap al final d'un nou inici.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Jo a Austràlia i tu a Europa

Sembla que ens haguéssim marxat,
jo a Austràlia i tu a Europa,
sense acomiadar-nos.
Com si no corpartíssim el mateix mar,
el mateix cel, el mateix aire.
Com si no caminessim pels mateixos carrers,
sota la llum dels mateixos fanals.
Com si no toquessim la mateixa sorra de la platja,
les mateixes pedres.
Com si no ens acariciessin els mateixos rajos de sol,
com si no li ploressim a la mateixa lluna.

Segur que si el temps ens hagués regalat un comiat,
l'endemà coincidiríem en el mateix punt.

divendres, 10 de febrer de 2012

Obstinació

He desitjat tant l'oblidar-te com el tenir-te.
I si posant terra pel mig, aconsegueixo esborrar-te
treure't de les meves entranyes...
Però no ho aconsegueixo,
doncs com més gran és la meva obstinació
major ho és el llançar-me a la desesperació del teu silenci.

Ara haig de marxar i ho faig sense forces,
sense il·lusió per un abandó descompost.
Però he decidit tancar els ulls, la meva boca i les meves mans
amb l'únic desig de guardar-te
i esperar que a la meva volta,
en obrir els meus únics tres sentits
la teva aroma hagi desaparegut.

dissabte, 28 de gener de 2012

Sorra

De tu surto sempre, 
sempre haig de tornar a tu.
Jo que sóc costum i tu que tornes el quotidià en sorpresa, 
en llums i colors que no existien.
Tu ets la llum en la foscor 
 quan et marxes em quedo cega,
sola amb la resta dels meus sentits
buscant amb les meves mans, 
olorant el rastre de la teva boca 
en acariciar-la l'aire quan t'allunyes de mi.
Ja coneixes el camí de tornada cap a mi.
Cansada, decideixo asseure'm a esperar en la tèbia sorra.

Indecisió

Llunyà, transparent, tombat horitzontal
sobre el desig de posseir-me,
de mirar i trobar la boca
d'on les meves paraules surten.
M'amago darrere de la indecisió
tirant-li la culpa a antigues ferides resseques
que couen amb l'aigua del mar que ens separa.
És això el que som... desig incomplet, innocent,
pors absolutes que pesen sobre els nostres cossos
impedint-nos trobar el camí?
Jo ja no miro on mires,
jo t'estic veient mirar.


dimarts, 17 de gener de 2012

Hipoteca

Parlar amb distància del succeït,
analitzar els meus desitjos des del seny,
mirar-te amb ulls de color blau mar
que esmorteeixen els teus de vermell foc.

Et dec passió eterna?
Sento que encara tinc l'ànima hipotecada
a un amor que va durar
el que triga a apagar-se
una espelma els dies de vent.

Pujàrem tant alt
que el vertigen no ens va deixar baixar
i pensàrem que estrenyent les dents
la caiguda no ens faria mal.

Potser hem fracassat
però encara vull que m'aconpanyis
quan no véns amb mi.

dilluns, 16 de gener de 2012

Tu guanyes

Com un gerro d'aigua freda
em cau la teva indiferència.

Si, és cert que m´he equivocat.
Si, és cert que que el meu caràcter fa
que no trii les paraules adequades.
Si, és cert que semblo una nena boja
davant el teu maleït silenci.

Però cerca dins de tu
i em trobaràs amagada
just darrere del teu cor
esperant que algun dia
em tornis a trobar.