Quina xafogor!!

Aquesta xafogor, m'ha ajudat a mantenir-te
allunyat del meu pensament.
Ha crescut el meu sentit de la impunitat,
i el desig de dir-te tot el que passa per la meva ment
es converteix en el dret indiscutible
de fer-te callar.

L'anhel de convertir-te en cendres,
el vent que les hi porti lluny
i aprofiti per fer volar les meves noves pors
i la meva antiga valentia,
no sigui que de nou em doni
per ventar-me amb aire descarat.

Amagar-me darrere de jo mateixa,
deixar d'escodrinyar quin camí m'ha portat fins aquí,
i ser jo, el jo de sempre,
el jo del somriure.

La tovallola

En silenci, asseguda
amb els ulls clavats en la tèbia sorra,
el cabell, que se m'embulla, es mou lliure
entre murmuris amb olor a sal.

Asseguda, en silenci.
Així és com últimament m'agrada estar,
així és com he aconseguit esborrar
alguns dels teus records.
... però no ho dic molt fort
que ja sabem que el que tant desitgem,
es converteix en realitat.

Tant dóna si asseguda
o amb l'esquena a la meva tovallola
i mirant al cel, però en silenci.
Aprofito per tancar els ulls
i per obrir la resta dels meus sentits,
per deixar portes obertes
que no t'impedeixin sortir.