S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 21 d’abril de 2012

Ulls embenats

Aquesta nit ens tornarem a trobar,
portarem els ulls embenats
perquè volem seguir cecs
a la resta del món,
aliens a realitats que ens copegen suaument
como la brisa d'aquestes aigües que ens envolten.
No necesito els meus ulls
perquè et guardo entre la pell i els ossos,
i et sento respirar
i em deixo arrossegar per l'oxigen
que entra a la teva boca i et dona vida.
Tú dins de mí, jo dins de tú.
Un sol esperit amb els ulls embenats.

Si no ens veiem,
segur que no existim pels altres.
No estic, no estàs.
No et veig, ningú ens veu.

Sembla que el món s'acaba

Els divendres sembla
com si el món s'acabés.
Ens parlem des del nostre idioma,
més profund, sincer i alhora distant.
Quin sentit tenen els nostres poemes
quan solament nosaltres ens llegim?

L'única cosa que ens queda,
s'esvaiex com el sabor que deixa en mi
la teva mirada
i ens dol tirar la vista enrere
i veure el que em perdut.
I si recordant que tenim un futur
que sembla allunyar-nos,
ens dol més que el deixat passar...
Algún dia haurem de deixar-nos anar les mans
i marxar.