dimecres, 29 de setembre del 2010

Una illa sota el mar

He baixat a l’illa que hi ha sota el mar.
La meva única intenció: prendre un cafè.
I veure si amb els peus remulls
i amb les vistes que tinc des d’aquí baix,
em ve, de sobte i sense buscar-ho
alguna cosa que m’ajudi a treure
aquest embolic que porto a dins meu.
El panorama no es gaire esperançador.
Cares velles i desconegudes
s’agrupen a minúscules taules rodones.
Expliquen històries antigues,
emocionats, com si fos la primera vegada
que pronuncien aquelles paraules,
amb els ulls encesos
i mans neguitoses per la història
o pel propi temps que passa.
Altres juguen com nens, i riuen
o estan sols, esperant alguna cosa
o algú amb qui xerrar una estona.
Jo estic una mica endormiscada,
sola, en silenci parlant amb el meu altre jo.
De sobte, el soroll de la tassa de cafè amb la taula
em porta a la realitat....
a mi no m’agrada el cafè.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Innocència

Només somni.

Ja han passat els mesos que faltaven.

Dotze, eterns i angoixosos.

Ara ja son 34 els anys que em separen

del primer segon de vida,

i tan sols un altre malson

creat per la imaginació

em prendrà un altre tros d’innocència.

Perquè és innocència

el que es veu darrera l’ànima fina i transparent

com el full que amaga

aquestes paraules ara forçades.

 

El meu cor és innocència

i el meu cap,

que de vegades només acompanya

el meu cos,

és el seny.

dilluns, 27 de setembre del 2010

La gàbia

He obert les grans portes de fusta
de la gàbia del dolor,
t'he agafat de la butxaca de les teves pors
desitjant que lluitis amb tu mateix una mica més.
He volgut endinsar-me en els teus llavis
abans de deixar-te marxar.

Has sortit a la llum que m'està prohibida
i he quedat tancada a dins la gàbia
preguntant-me si alguna vegada voldré sortir.