El temps no cura res

El silenci sempre sembla digne

i per això lluito per no deixar

que cap verb s'escapi de la meva boca.

Però mentre escric, record.

Mentre record, m'entristeixo.

És la tristesa millor que l'oblit?

Les fulles de tardor m'acompanyen mentre camino.

La pell, cremada del teu sol,

reclama pluja per sentir-se neta.

Avuí és un bon dia 

per a tornar a començar.

Aquí, en aquest maleït instant.

Per a que esperar a que l'aroma de la teva pell

deixi de conviure amb les meves nits solitàries.

Solament vull cremar la meva boca

per callar que un dia vaig dir amor,

vaig dir poesia.

- III -

He perdut allò que mai vaig tenir,
no se si per la meva malaptesa
de creure que et coneixia,
o per la teva,
en deixar-te portar per la meva bogeria.

He perdut allò que vaig creure meu,
he lluitat contra el no-res,
aquest no-res que ara sóc
si és que alguna vegada
em vaig dibuixar diferent.

Ja no vull cerques,
ja no busco somnis,
ja no somio res,
res és el que em porto.

- II -

Sobtada, de cop perquè si,

la realitat.

Amb mi està, m'acompanya,

estrenyent-me amb tanta força

que no em permet respirar.

Travessant llàgrimes, teves i meves, 

o potser solament meves, 

doncs el seu sabor em resulta familiar,

no trobo més que desacords de forma sospitosa 

en els quals només aparec jo.

Avui i ara,

vull trobar una realitat 

de la qual tu formis part 

o pot ser que habiti per sempre

en el paradís de la solitud.