S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 16 de febrer de 2016

La barana

No et detinguis
quan vulguis buscar-me.
Em trobaràs amb el braços recolzats
sobre la barana del record,
mirant res, absent de mi mateixa.
Et vaig estar esperant
però no ho vaig saber
fins que no vas venir.
Beneïda innocència
que reapareix si més no l'esperes
i fa d'un instant, en el qual semblo morir,
una esperança.
No vaig dir res,
vaig callar i vaig deixar
que el silenci s'expressés.
I la meva boca que no deia res
va cridar sa teua mirada
que també buscava sense alè
algun gest que la calmés.

Així va quedar enrere
aquesta barana repleta de records,
així vaig arribar sense saber com
a qui esperava.





dimarts, 4 d’agost de 2015

Hey there! I am using WhatsApp

Avui m'he aixecat sense estat.
No sempre es així.
De vegades estic feliç, 
altres disfrutant es dia,
disponible,
la majoria de vegades simplement en linea.
Avui no.... avui sense estat.

Aconseguint un nou estat.... però quin?
No ha de ser tant difícil... tot és posar-se i tenir paciència.
Així que em fico en manera "escrivint..."
i decideixo estar ocupada...no!
millor molt ocupada
mentre que busco el meu nou estat.

El millor mestre és el temps,
sense que facis preguntes
et dona les millors respostes.
Així que espero....i espero.... i espero.
I mentre espero, et penso.
I sento que la meva bogeria té el teu nom gravat.
Que no s'oblida el que es mor, 
es mor el que s'oblida.
I que necessito viatjar al passat,
no per evitar errors comesos
sinó per poder abraçar a qui avui no està.

Però no hi ha arbre que el vent no hagi sacsejat
i el fracàs no és la solució, 
nomes tonteries.
Perquè l'acció més petita 
val més que la intenció més gran
i tu ni acció ni intenció.
No més tonteries.
Que feia abans quan no estaves...
no ho recordo, 
fa tant que marxares de la meva vida.
Estic madurant.
Disculpeu les molesties.

Així que faig un "ommm"
agafo el pal de la granera
i crit "jo tinc el podeeeerrr".

Carpe diem!- li diu el mort al degollat.
Positiva i un tant infantil.
No creixis, es una trampa.
Ui!!!! Bateria baixa....

SOC EL CAMÍ QUE CERCA VIATGERS...


(Escrit gràcies als estats de WhatsApp de la llista dels meus contactes)


dimecres, 6 de maig de 2015

Àlter ego

La pregunta dels darrers dies, fins i tot setmanes: "...nena...fa dies que no escrius res al blog, veritat?". Be... és cert... no fa falta tenir gaires llums per a vore que aquest blog està passant per un mal moment.
Així que he pensat que ja era hora de ficar algo nou o almenys, d'escriure algunes lletres. Sorpresa!... no es poesia el que estau llegint. No, no son paraules rebuscades per a que quedin be dins un contexte poc definit. No, no son paraules producte de la meva imaginació, de vegades inesgotable i d'altres tant limitada. No, no es un poema escrit a partir d'una sensació d'un dia qualsevol. I no, no son paraules amb tants sentits diferents com diferent és la gent que les llegeix.

Aquesta és la composició més personal escrita fins al dia d'avuí. Una que pretén que qui em coneix, em comprengui, i que qui no sap res de jo, em descobreixi. Be... no sóc cap regal ni cap xocolata farcida de licor. Crec que desperto amor i odi a parts iguals. La meva mare sempre contava a les meves amistats que jo era una nena que si estava de bon humor era un soleiet, però que no s'havia d'estar a prop meu quan el món girava a contradirecció. Ella reia mentre ho explicava. Les meves amistats reien i assentien i jo ficava cara agra i sacsejava el meu cap. Com et trobo a faltar mamà!

Tenc defectes. Molts. Sóc de metxa curta. Em sembla que aixó em ve de la meva part valenciana. Tenc el "geni cagat". M'equivoco. M'equivoco molt sovent, quasi cada dia. Però se dissimular be.... no, ara parlant en serio. M'equivoco i ho se. Diuen que em costa reconèixer quan he ficat la pota fins al fons. Supós que a tots ens costa reconèixer davant d'una altra persona que hom està equivocat. Jo no tenc aquest problema però primer m'has de fer vore que estic equivocada. Feina realment complicada. Sóc discutidora, cridadora i manaire. Aquesta qualitat darrer ve del meu pare. No tot podia venir de València. Sóc una pessimista alegre i em costa moltíssim confiar.

Tenc un defecte d'entre molts digne de ser mencionat. M'ensopego. M'ensopego, literal, amb tot. Amb els peus del altres o amb els meus propis peus, amb les barreres arquitectòniques, amb les formigues. M'ensopego, poeticament, amb les pedres. Amb una pedra. Sempre amb la mateixa. He arribat a pensar que te peus o ales perque sempre me la trobo al meu camí i per molt que camino en zig-zag sempre acaba tornant a apareixer.

Darrerament no m'aixecaria del llit. Sort dels nens. Em trobo cansada, cansada de no fer res i a la vegada cansada per a fer res. Només hi ha silenci al meu cap i em sento sola a casa o al carrer. Em sento sola quan no estic amb ningú i quan estic amb gent. Que em queda per fer quan em sento així? Sortir. Sortir de casa. Sola o acompanyada, tan se val. Parlar en veu alta o parlar per a mi. Ficar-me música. Assolir un objectiu i anar a per ell sense miraments. Buscar un motiu per a superar la desmotivació. Perque aquest és el meu motiu, la desmotivació per les coses. Deixar de fer preguntes de dificil resposta. Perque no tot es blanc o negre. Hi ha grissos, hi ha colors.

Clara Fosk 





dimecres, 11 de març de 2015

Sento el teu somriure cruixir

En aquest punt tan sols vull somiar,
jugar a ser princesa
cantar a crits amb els braços aixecats.
Però percebo que a poc a poc em vaig quedant fora,
com si la vida no em volgués al seu costat
i la mort no necessités encara la meva ànima.
Demano entusiasme i una mica de ganes de voler salvar-se
però els meus peus solament deixen solcs en la sorra
i les ales que brillaven amb tanta esplendor a la meva esquena
no són mes que un grapat de plomes mullades.

En aquest punt tan sols vull somiar,
imaginar com et vas acomodar en les meves costelles
entrant per la meva boca.
Com salvar el que mai vaig tenir
com perdre el que mai va existir.
El temps va apagar la llum
però no m'importa
perquè sento el teu somriure cruixir.


dissabte, 10 de gener de 2015

Som el que som solament junts

Som el que som
solament quan estem junts, tot sols.
La resta del temps,
la majoria dels dies,
som uns altres en nosaltres mateixos
que no s'assemblen ni en les diferències
del que som quan estem junts.
Els nostres actes ens delaten,
les nostres paraules iguals aquí i més aquí,
expressades amb els mateixos sons
sortint de les mateixes boques,
signifiquen diferent.
No som iguals quan no estem junts.
I si en la diversitat està la riquesa,
som els més rics del món.
El que avui som, sempre junts,
serà el que no serem demà,
diferents ens en mateixos recipients
que s'omplen i es buiden
de sentiments diferents segons el dia.

dilluns, 17 de novembre de 2014

Peó d'escacs

En el tauler de la teva vida
em va tocar ser peó.
Petita, situada just davant del Rei
sóc la peça més vulnerable que existeix.
Et molesta la meva presència
i així i tot no t'arrisques a jugar amb mi.
Però si perilla la teva vida,
no dubtaràs en sacrificar-me.
Mentrestant, tinc llibertat de moviment.
Un pas o dos, però sempre cap a endavant.
No cap la possibilitat del penediment
ni de voler desfer el ja caminat.

En el tauler de la teva vida,
un dia tot es molt clar
i un altre tot es foscor,
per tornar a veure la llum a l'endemà.
M'has col.locat allí amb un sol objectiu
i tard o d'hora seguiràs jugant sense mi
fins que la partida acabi.
Tornaràs a iniciar la partida
i de nou em situarás en el tauler.

dimarts, 23 de setembre de 2014

Llibertat

Plou com fa temps necessito.
Gotes noves, fresques 
filles de les gotes anteriors 
que van trepitjar les meves sabates.
Ja he passat per aquí 
però tot sembla nou.
Ànimes trencades i recompostes pel pas del temps
o potser per la deterioració de l'oblit.
Siluetes, ombres mullades
periòdics vells amb prediccions errònies
retallades de revista d'una vida menys lliure.
Plou i ja no em dol,
plou, senzill, simple
sense esquinçalls.
Aquesta vegada no necessito paraigua.