S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 25 de desembre de 2010

Dia de nadal

Són dies de nadal
i jo per no variar estit malalta.
Avui hi ha festa a la casa del "bario".
La taula ja està posada al passadis
i les cadires, cada una d'un color,
no et deixen passar a les habitacions.
El nadal d'avuí sembla diferent sense ser-ho,
potser pels que falten o simplement
perque cada vegada som més.
Hem hagut de rescatar del corral
la taula dels nens i la paella
cada any és més gran.
Els regals de l'amic invisible s'amunteguen
en la taula gran que hi ha al costat del rebost
on de petites, la meva germana i jo
jugavem a les tendetes.

Hem recordat que avuí es dia d'estrenes
i que la güela sempre deia:
tots tindreu massa.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Dolça presó

Estic condemnada a viure
darrera aquesta finestra.
Dolça presó mentre els vidres
segueixin remulls,
opacs als meus ulls
que solament em deixen veure
realitats distorsionades,
amagades sota els paraigües
de colors d'hivern,
miralls d'un altre temps.

Avuí vull que surti el sol
amb més força que mai,
potser perquè un sempre anhela
tot allò que no pot tenir.

dijous, 9 de desembre de 2010

Abans de conèixer-te

He volgut dedicar uns minuts
a mirar les meves ferides,
a llepar-me, amagada en el meu cau.
Avuí semblen tranquil·les,
estan fredes com les ànimes
que passegen donant tombs pel passadís
i que amb prou feina es miren.
He trobat a dins la panxa
forces per buscar els teus ulls,
i crec que mai més seré capaç
de mantenir el meu cap recte
mentre romangui al teu costat.

Mira'm, però no així,
fes-ho com abans de conèixer-me.

dijous, 2 de desembre de 2010

Moltes gràcies

se que porto unes setmanes una mica absent i encara que aquest blog no es caracteritza per un gran número de seguidors, volia donar les gràcies a tots aquells que ho han visitat alguna vegada, als que repeteixen i als que potser vindran, perquè són molts més dels que un dia em vaig imaginar.

Moltes gràcies a tots.

Ara si... ara, no.

És silenci tot el que em regales,
silenci tot el que ara necessito,
silenci tot el que puc oferir.

Ja trigava a sentir els meus peus
freds i humits, de caminar pel fang.
Ja trigaven a aparèixer
antics i coneguts fantasmes que,
una vegada més i ja van milers,
em sacsegen a la realitat,
gravada a foc a les meves mans.
És aquest un nou camí?
per que jo recordo aquesta pedra,
que ara em sembla diferent.

És indiferència tot el que em regales,
indiferència tot el que ara necessito,
indiferència tot el que puc oferir.