S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 25 de desembre de 2010

Dia de nadal

Són dies de nadal
i jo per no variar estit malalta.
Avui hi ha festa a la casa del "bario".
La taula ja està posada al passadis
i les cadires, cada una d'un color,
no et deixen passar a les habitacions.
El nadal d'avuí sembla diferent sense ser-ho,
potser pels que falten o simplement
perque cada vegada som més.
Hem hagut de rescatar del corral
la taula dels nens i la paella
cada any és més gran.
Els regals de l'amic invisible s'amunteguen
en la taula gran que hi ha al costat del rebost
on de petites, la meva germana i jo
jugavem a les tendetes.

Hem recordat que avuí es dia d'estrenes
i que la güela sempre deia:
tots tindreu massa.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Dolça presó

Estic condemnada a viure
darrera aquesta finestra.
Dolça presó mentre els vidres
segueixin remulls,
opacs als meus ulls
que solament em deixen veure
realitats distorsionades,
amagades sota els paraigües
de colors d'hivern,
miralls d'un altre temps.

Avuí vull que surti el sol
amb més força que mai,
potser perquè un sempre anhela
tot allò que no pot tenir.

dijous, 9 de desembre de 2010

Abans de conèixer-te

He volgut dedicar uns minuts
a mirar les meves ferides,
a llepar-me, amagada en el meu cau.
Avuí semblen tranquil·les,
estan fredes com les ànimes
que passegen donant tombs pel passadís
i que amb prou feina es miren.
He trobat a dins la panxa
forces per buscar els teus ulls,
i crec que mai més seré capaç
de mantenir el meu cap recte
mentre romangui al teu costat.

Mira'm, però no així,
fes-ho com abans de conèixer-me.

dijous, 2 de desembre de 2010

Moltes gràcies

se que porto unes setmanes una mica absent i encara que aquest blog no es caracteritza per un gran número de seguidors, volia donar les gràcies a tots aquells que ho han visitat alguna vegada, als que repeteixen i als que potser vindran, perquè són molts més dels que un dia em vaig imaginar.

Moltes gràcies a tots.

Ara si... ara, no.

És silenci tot el que em regales,
silenci tot el que ara necessito,
silenci tot el que puc oferir.

Ja trigava a sentir els meus peus
freds i humits, de caminar pel fang.
Ja trigaven a aparèixer
antics i coneguts fantasmes que,
una vegada més i ja van milers,
em sacsegen a la realitat,
gravada a foc a les meves mans.
És aquest un nou camí?
per que jo recordo aquesta pedra,
que ara em sembla diferent.

És indiferència tot el que em regales,
indiferència tot el que ara necessito,
indiferència tot el que puc oferir.

dimarts, 16 de novembre de 2010

The End

És aquesta la mort
que buscàvem pel nostre desig?
Deixaré de pujar pels dits de la teva mà
per tocar el cel,
i romandré a dins meu
sis dies més,
fins que arribi el moment
que em deixis sortir,
en silenci.

Només així podrem pagar
el deute que havíem contret.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

SMS

La moralitat no em permet asseure'm amb tu
i ha fet falta un simple missatge de mòbil
per xocar contra la paret
de la nostra realitat.

He hagut de sortir
de la cova dels nous secrets,
he hagut de fugir
de la meva vergonya.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

El nou indret

Un dia et vaig demanar
que em portessis a un lloc nou
a resguard de totes les mirades,
on pogués endinsar-me en la teva ànima
a través dels teus ulls.
Que m'agafessis de la mà
i em portessis al lloc on resideixen els teus somnis
i no tenen cabuda les teves pors.

Però no existeix aquell indret nou,
ni ulls que condueixin cap a ànimes perdudes,
ni somnis amb residència permanent,
ni mans que agafen altres mans,
i si pors que ajuden a oblidar
tot allò que un dia et vaig demanar.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Sola

Si és aquest el destí
que em regala la vida,
si és aquesta lluita
la que m'ha de marcar la pell,
si és aquesta angoixa
la que ha de ferir-me l'ànima...

Deixa'm partir cap a terres desconegudes,
deixa'm fugir de les teves mans que em cremen,
deixa'm endinsar-me dins la meva foscor.

Si és aquest el meu camí,
deixa'm caminar sola.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Retrobament

Ja havia dibuixat el nostre retrobament
a dins fulls que encara romanen al oblit.
Fulls revellits pel temps
que els ha tornat d’un color groguenc i apagat.


No vaig veure venir l’instant
en que les nostres mans es buscaren neguitosament,
i els dits s’entrelligaren
per guardar amb força
aquell moment que ja donàvem per perdut.
Però aparegueren les quatre parets de sempre,
la de la confusió, la de la culpabilitat
la de la mentida i la de la por
que ens obliguen a deslligar-nos una vegada més.


Dies després vaig pensar
que era millor deixar de dibuixar.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Messenger

De vegades la millor elecció
no es la que està més lluny
sino la que et porta la casualitat.

dimecres, 29 de setembre de 2010

Una illa sota el mar

He baixat a l’illa que hi ha sota el mar.
La meva única intenció: prendre un cafè.
I veure si amb els peus remulls
i amb les vistes que tinc des d’aquí baix,
em ve, de sobte i sense buscar-ho
alguna cosa que m’ajudi a treure
aquest embolic que porto a dins meu.
El panorama no es gaire esperançador.
Cares velles i desconegudes
s’agrupen a minúscules taules rodones.
Expliquen històries antigues,
emocionats, com si fos la primera vegada
que pronuncien aquelles paraules,
amb els ulls encesos
i mans neguitoses per la història
o pel propi temps que passa.
Altres juguen com nens, i riuen
o estan sols, esperant alguna cosa
o algú amb qui xerrar una estona.
Jo estic una mica endormiscada,
sola, en silenci parlant amb el meu altre jo.
De sobte, el soroll de la tassa de cafè amb la taula
em porta a la realitat....
a mi no m’agrada el cafè.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Innocència

Només somni.

Ja han passat els mesos que faltaven.

Dotze, eterns i angoixosos.

Ara ja son 34 els anys que em separen

del primer segon de vida,

i tan sols un altre malson

creat per la imaginació

em prendrà un altre tros d’innocència.

Perquè és innocència

el que es veu darrera l’ànima fina i transparent

com el full que amaga

aquestes paraules ara forçades.

 

El meu cor és innocència

i el meu cap,

que de vegades només acompanya

el meu cos,

és el seny.

dilluns, 27 de setembre de 2010

La gàbia

He obert les grans portes de fusta
de la gàbia del dolor,
t'he agafat de la butxaca de les teves pors
desitjant que lluitis amb tu mateix una mica més.
He volgut endinsar-me en els teus llavis
abans de deixar-te marxar.

Has sortit a la llum que m'està prohibida
i he quedat tancada a dins la gàbia
preguntant-me si alguna vegada voldré sortir.