Els divendres sembla
com si el món s'acabés.
Ens parlem des del nostre idioma,
més profund, sincer i alhora distant.
Quin sentit tenen els nostres poemes
quan solament nosaltres ens llegim?
L'única cosa que ens queda,
s'esvaiex com el sabor que deixa en mi
la teva mirada
i ens dol tirar la vista enrere
i veure el que em perdut.
I si recordant que tenim un futur
que sembla allunyar-nos,
ens dol més que el deixat passar...
Algún dia haurem de deixar-nos anar les mans
i marxar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada