Des del meu dolor,
íntim i ferotge,
que ataca el poc que queda de tu en mi.
És estrany perquè no és la primavera,
ets tu qui viu a través dels meus ulls
fent-me reviure el que ja he viscut.
Potser no sóc ni somiadora
ni caminant,
ni cercadora de tresors amagats
ni inspiració divina.
He decidit deixar-te aquí,
amb els teus dubtes,
amb les teves mentides,
amb les teves veritats.
Ha set una llarga espera, pero ha valgut la pena. Trob a faltar una mica de treball per depurar el poema. Ja saps que per jo, es el teu principal defecte, i per tú, la principal virtud.
ResponEliminaNo sé si ets cercadora de tresors amagats, pero si ets somiadora, caminant i per descomptat, la inspiració et troba.
Tots estam compostos de veritats i de misteri, i desentranyar aquestas dos parts amb una persona, es desferla. Aixó es lo que hi ha.
Per la resta, tot l´equipatje inutil s´ha de deixar. Esperaba una mica mes de mala llet, aquesta que dius tu que tens...
Fins al proxim.
ai! Vicent... és dia que tenguem sa mateixa opinió d'alguna dels meus poemes, haurem de fer una festa. Es broma! La festa la faig ja perquè és tan interessant la varietat d'opinions com el que pensis que tots aquesta poemes estan escrits amb alguna raó oculta o amb destinatari.
Eliminares més lluny de la realitat. Sa majoria estan escrits perquè si, pel moment concret en que tenc un ratet lliure, o simplement perquè arriba l'inspiració.
El que algú pensi que els poemes son part de la seva vida no fa més que alimentar-me "l'ego"... una sensació nova que no se si arribaré mai a acostumat-me.