una cambra fosca on mes productiva sóc.
Les teves carícies inexistents,
les teves mans...
com les trobo a faltar.
Aquells consells que no entenia,
i que ara em semblen melòdiques cançons antigues.
El meu humor, negre,
que solament tu semblaves entendre,
potser per una qüestió genètica.
En ocasions em descobreixo parlant de tu
i em sento orgullosa alhora d'avergonyida,
així que torno a amagar-me darrere de mi mateixa,
perquè ningú em danyi l'ànima.
Que tristesa més productiva recordar-te avui
com ho faig cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada