Una illa sota el mar

He baixat a l’illa que hi ha sota el mar.
La meva única intenció: prendre un cafè.
I veure si amb els peus remulls
i amb les vistes que tinc des d’aquí baix,
em ve, de sobte i sense buscar-ho
alguna cosa que m’ajudi a treure
aquest embolic que porto a dins meu.
El panorama no es gaire esperançador.
Cares velles i desconegudes
s’agrupen a minúscules taules rodones.
Expliquen històries antigues,
emocionats, com si fos la primera vegada
que pronuncien aquelles paraules,
amb els ulls encesos
i mans neguitoses per la història
o pel propi temps que passa.
Altres juguen com nens, i riuen
o estan sols, esperant alguna cosa
o algú amb qui xerrar una estona.
Jo estic una mica endormiscada,
sola, en silenci parlant amb el meu altre jo.
De sobte, el soroll de la tassa de cafè amb la taula
em porta a la realitat....

a mi no m’agrada el cafè.