És aquest el dia,
el dia del viatge
que em portarà lluny de jo mateixa
per trobar-me a una altra ciutat.
No viatjo sola, però encara així
sento que piloto el meu propi avió buit.
He deixat tot l'equipatge pesat a casa
on espero no trobar-ho a la meva volta.
Miro per la finestra vint-i-tres
i comprenc que has decidit acompanyar-me
mentre la llum del dia et deixi.
Que estranya la vida
que mentre tu et sents gairebé plena
jo continuï pràcticament buida.
Solament el sòl de cotó
separa els meus peus del mar
però els tinc freds i em fan tornar a la realitat:
estic volant cap a un nou jo.
divendres, 28 d’octubre del 2011
Tot s'acaba
Tot s'acaba.
S'acaben els records,
s'acaben les pors,
s'acaben les mirades,
s'acaben les trucades.
S'acaben els gestos,
s'acaben les paraules,
s'acaba l'interès,
s'acaben les olors.
S'acaben les sensacions,
s'acaben els dies platja,
s'acaba l'aire que m'alimenta,
s'acaba la vida i s'acaba la mort.
S'acaba la nit que dóna pas al dia,
s'acaba el somni.
S'acaben els records,
s'acaben les pors,
s'acaben les mirades,
s'acaben les trucades.
S'acaben els gestos,
s'acaben les paraules,
s'acaba l'interès,
s'acaben les olors.
S'acaben les sensacions,
s'acaben els dies platja,
s'acaba l'aire que m'alimenta,
s'acaba la vida i s'acaba la mort.
S'acaba la nit que dóna pas al dia,
s'acaba el somni.
dijous, 13 d’octubre del 2011
Mentre condueixo...
Sóc ximple per mostrar-te tot el que sento,
per deixar que recorreguessis tot el meu cos,
per ensenyar-te a fer-me somriure.
Sóc ximple per deixar-me enganyar per les teves mentides,
per desitjar formar part de la teva vida,
per somiar amb que em volies.
Sóc ximple per no voler plorar davant teva,
per amagar tanta amargor,
per no poder evitar sentir-me així.
Sóc ximple perquè ara ja gens importa,
per deixar-me portar per alguna cosa tan efímer.
per deixar que recorreguessis tot el meu cos,
per ensenyar-te a fer-me somriure.
Sóc ximple per deixar-me enganyar per les teves mentides,
per desitjar formar part de la teva vida,
per somiar amb que em volies.
Sóc ximple per no voler plorar davant teva,
per amagar tanta amargor,
per no poder evitar sentir-me així.
Sóc ximple perquè ara ja gens importa,
per deixar-me portar per alguna cosa tan efímer.
dimarts, 11 d’octubre del 2011
L'escenari
Hem maltractat les nostres ànimes
amb records de nostàlgia.
He creat un escenari conegut
on estirar la punta dels dits
amb intenció de fer desaparèixer el seny.
He buscat creuar mirades
que ens recordin que va haver-hi un temps
en què tocàrem el cel.
He desitjat tornar a sentir
la calor dels nostres llavis
encara sabent que després la cremada dol.
He lluitat una batalla que és perduda
solament per sentir-me viva
quan caic al sòl.
M'he sentit sola
en una plaça plena de gent
que no parla.
Dius que tinc nostàlgia de tardor...
jo solament suplico que arribi l'hivern.
amb records de nostàlgia.
He creat un escenari conegut
on estirar la punta dels dits
amb intenció de fer desaparèixer el seny.
He buscat creuar mirades
que ens recordin que va haver-hi un temps
en què tocàrem el cel.
He desitjat tornar a sentir
la calor dels nostres llavis
encara sabent que després la cremada dol.
He lluitat una batalla que és perduda
solament per sentir-me viva
quan caic al sòl.
M'he sentit sola
en una plaça plena de gent
que no parla.
Dius que tinc nostàlgia de tardor...
jo solament suplico que arribi l'hivern.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)