dijous, 18 d’octubre del 2012

El meu secret no ets tu

Quina tardor més extranya.
Ha desaparegut la por al fracàs
i el camí em converteix en dona immune.

Ara, amb el dret que em regala la impunitat dels meus ulls, 
m'atreveixo a alçar la veu per cridar 
que el meu secret no ets tu.

Ja pots maleir boig de tristesa, 
negant l'evidència, tirant mans al passat
recercant paraules soltes que et donin significat
però ara ja t'has quedat sol.



4 comentaris:

  1. Por al fracàs? Qui? Tú?
    Per sorprenent que paregui, es un texte que entenc be. Sinceramente, m´ha causat un gran impacte.
    A vegades caus amb coses que ni t´esperes, que ni les busques, pero que de sobte, et surten. Caus amb coses així esperant trobar una mica del que creias perdut, o que no pensaves retrobar mai mes. T´aferres a alló, esperant no esta clar el que.
    La vida es capritxosa.
    No es el teu millor el texte, com ja saps, pero te l´ingredient que a m´agrada. Jo l´hi canviaria el titol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. raro és el poema al que no li canviaries res... estic contenta de que t'agradi i com que no hi ha gent donant bufetades per entrar a llegir el meu blog, no estic més que agraida a la teva constància i sinceritat.

      Elimina
  2. Aquest texte m´ha fet reflexionar. Es auténtic. m´ha tocat mes inclus que hipoteca. I que difícil era!!! No es fácil que un parell de lletres me toquin l´anima, i aquesta compo ho ha fet. Tens un gran talent, ja fa temps que t´ho dic i tendríes que pensar a lo gran, i no a lo petit.
    Pel que fa a lo de ses entrades al teu blog, ja voras com aixó camvia quant la gent te conega mes. Una abraçada.

    ResponElimina