S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 6 de maig de 2015

Àlter ego

La pregunta dels darrers dies, fins i tot setmanes: "...nena...fa dies que no escrius res al blog, veritat?". Be... és cert... no fa falta tenir gaires llums per a vore que aquest blog està passant per un mal moment.
Així que he pensat que ja era hora de ficar algo nou o almenys, d'escriure algunes lletres. Sorpresa!... no es poesia el que estau llegint. No, no son paraules rebuscades per a que quedin be dins un contexte poc definit. No, no son paraules producte de la meva imaginació, de vegades inesgotable i d'altres tant limitada. No, no es un poema escrit a partir d'una sensació d'un dia qualsevol. I no, no son paraules amb tants sentits diferents com diferent és la gent que les llegeix.

Aquesta és la composició més personal escrita fins al dia d'avuí. Una que pretén que qui em coneix, em comprengui, i que qui no sap res de jo, em descobreixi. Be... no sóc cap regal ni cap xocolata farcida de licor. Crec que desperto amor i odi a parts iguals. La meva mare sempre contava a les meves amistats que jo era una nena que si estava de bon humor era un soleiet, però que no s'havia d'estar a prop meu quan el món girava a contradirecció. Ella reia mentre ho explicava. Les meves amistats reien i assentien i jo ficava cara agra i sacsejava el meu cap. Com et trobo a faltar mamà!

Tenc defectes. Molts. Sóc de metxa curta. Em sembla que aixó em ve de la meva part valenciana. Tenc el "geni cagat". M'equivoco. M'equivoco molt sovent, quasi cada dia. Però se dissimular be.... no, ara parlant en serio. M'equivoco i ho se. Diuen que em costa reconèixer quan he ficat la pota fins al fons. Supós que a tots ens costa reconèixer davant d'una altra persona que hom està equivocat. Jo no tenc aquest problema però primer m'has de fer vore que estic equivocada. Feina realment complicada. Sóc discutidora, cridadora i manaire. Aquesta qualitat darrer ve del meu pare. No tot podia venir de València. Sóc una pessimista alegre i em costa moltíssim confiar.

Tenc un defecte d'entre molts digne de ser mencionat. M'ensopego. M'ensopego, literal, amb tot. Amb els peus del altres o amb els meus propis peus, amb les barreres arquitectòniques, amb les formigues. M'ensopego, poeticament, amb les pedres. Amb una pedra. Sempre amb la mateixa. He arribat a pensar que te peus o ales perque sempre me la trobo al meu camí i per molt que camino en zig-zag sempre acaba tornant a apareixer.

Darrerament no m'aixecaria del llit. Sort dels nens. Em trobo cansada, cansada de no fer res i a la vegada cansada per a fer res. Només hi ha silenci al meu cap i em sento sola a casa o al carrer. Em sento sola quan no estic amb ningú i quan estic amb gent. Que em queda per fer quan em sento així? Sortir. Sortir de casa. Sola o acompanyada, tan se val. Parlar en veu alta o parlar per a mi. Ficar-me música. Assolir un objectiu i anar a per ell sense miraments. Buscar un motiu per a superar la desmotivació. Perque aquest és el meu motiu, la desmotivació per les coses. Deixar de fer preguntes de dificil resposta. Perque no tot es blanc o negre. Hi ha grissos, hi ha colors.

Clara Fosk 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada