De tu surto sempre,
sempre haig de tornar a tu.
Jo que sóc costum i tu que tornes el quotidià en sorpresa,
en llums i colors que no existien.
Tu ets la llum en la foscor
i quan et marxes em quedo cega,
sola amb la resta dels meus sentits
buscant amb les meves mans,
olorant el rastre de la teva boca
en acariciar-la l'aire quan t'allunyes de mi.
Ja coneixes el camí de tornada cap a mi.
Cansada, decideixo asseure'm a esperar en la tèbia sorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada