El reflex de la teva indiferència
és la reacció des d'on neix
la meva resignació.
El teu nom, que es fonia a la meva boca,
s´ha tornat pedra compost de valentia
davant la meva bogeria.
Vols que desaparegui,
i jo també voldria apagar-me poc a poc
fins al no res,
però, ara com ara,
el silenci és el millor
que et puc donar.
por fin.. ya estabas tardando! creo que me he hecho adicta a tus poemas!! Sandris
ResponEliminaTu siempre has sido mi fan número 1... incluso cuando todo quedaba en mi interior y solo salian lágrimas. Un besazo. Te quiero!!!!
ResponElimina