mentre el vent mou l'ombra de les fulles.
Al carrer, on la llum cau a l'inrevés,
deixàrem l'amor regirat
per tornar a ser el que mai vam ser
en el nostre propi camí.
Començarem de nou amb paraules,
que són matèria i no temps,
que esperen ser trobades en solitud
però amb pretensió d'anar del teu cos al meu
sense malenconia.
Ja no sé si se entendre la teva poesía, així que em centraré en la estética, en la arquitectura poética i emocional. Un bon poema te que emocionar, arribar al lector, i aquest, comença amb un aroma a tristessa que ja afaga al lector, que vol saber algo més sobre l´estat de l´autora o el seu motiu. I amb aquesta excusa, arriba al final. Segur que has pensat que está molt mal... Pero has set valenta perque, si penses aixó, i a més ho publicas, es que ja no tens por. Enhorabona!!
ResponEliminajo mai he tingut por de publicar... peró ara veig que hauria d'haver tingut una mica. M'hagués anat molt millor.
Elimina