Apago avuí la veu a tu deguda.
Que món d'anar i venir!
d'amor que es torna ombra.
T'imploro no anar-me acabant
mentre tu renèixes de tu mateix,
inesgotable.
Deixo aquest poema
a falta d'algo millor...
Procuraré deixar constància
de que mai vas existir,
mirant cap a enrere de front
i caminant cap a davant de puntes.
Un poema introspectiu... mira endins i convertir les emocions en paraulas... T´imploro que busquis dins tu algo d´optimisme... te que quedar algo d´aixó.
ResponEliminaPer lo demás, et dire coses mes concretes quan hagi llegit com segueix.