Sento el teu somriure cruixir

En aquest punt tan sols vull somiar,
jugar a ser princesa
cantar a crits amb els braços aixecats.
Però percebo que a poc a poc em vaig quedant fora,
com si la vida no em volgués al seu costat
i la mort no necessités encara la meva ànima.
Demano entusiasme i una mica de ganes de voler salvar-se
però els meus peus solament deixen solcs en la sorra
i les ales que brillaven amb tanta esplendor a la meva esquena
no són mes que un grapat de plomes mullades.

En aquest punt tan sols vull somiar,
imaginar com et vas acomodar en les meves costelles
entrant per la meva boca.
Com salvar el que mai vaig tenir
com perdre el que mai va existir.
El temps va apagar la llum
però no m'importa
perquè sento el teu somriure cruixir.

Som el que som solament junts

Som el que som
solament quan estem junts, tot sols.
La resta del temps,
la majoria dels dies,
som uns altres en nosaltres mateixos
que no s'assemblen ni en les diferències
del que som quan estem junts.
Els nostres actes ens delaten,
les nostres paraules iguals aquí i més aquí,
expressades amb els mateixos sons
sortint de les mateixes boques,
signifiquen diferent.
No som iguals quan no estem junts.
I si en la diversitat està la riquesa,
som els més rics del món.
El que avui som, sempre junts,
serà el que no serem demà,
diferents ens en mateixos recipients
que s'omplen i es buiden
de sentiments diferents segons el dia.

Peó d'escacs

En el tauler de la teva vida

em va tocar ser peó.

Petita, situada just davant del Rei

sóc la peça més vulnerable que existeix.

Et molesta la meva presència

i així i tot no t'arrisques a jugar amb mi.

Però si perilla la teva vida,

no dubtaràs en sacrificar-me.

Mentrestant, tinc llibertat de moviment.

Un pas o dos, però sempre cap a endavant.

No cap la possibilitat del penediment

ni de voler desfer el ja caminat.

En el tauler de la teva vida,

un dia tot es molt clar

i un altre tot es foscor,

per tornar a veure la llum a l'endemà.

M'has col.locat allí amb un sol objectiu

i tard o d'hora seguiràs jugant sense mi

fins que la partida acabi.

Tornaràs a iniciar la partida

i de nou em situarás en el tauler.

Llibertat

Plou com fa temps necessito.

Gotes noves, fresques 

filles de les gotes anteriors 

que van trepitjar les meves sabates.

Ja he passat per aquí 

però tot sembla nou.

Ànimes trencades i recompostes pel pas del temps

o potser per la deterioració de l'oblit.

Siluetes, ombres mullades

periòdics vells amb prediccions errònies

retallades de revista d'una vida menys lliure.

Plou i ja no em dol,

plou, senzill, simple

sense esquinçalls.

Aquesta vegada no necessito paraigua.

Nou diferències

És l'hora.

Un lloc, gent.

Un vehicle vell,

uns ulls coneguts.

Nervis, intriga, por, curiositat.

Una xerrada que trenca el gel,

les meves mans sobre les meves cames.

Inseguretat, intent de protecció.

Una ruta coneguda,

més xerrada, menys contingut.

Una porta, sembla nova.

Aquí comencen les diferències.

Tranquil·litat.

Una altra habitació,

més anys,

menys temps,

menys necessitat.

La conversa.

El millor, la sinceritat.

Jo des d'un altre punt.

Aquestes són les nou diferències

del que sembla un mateix fotograma.

Porta, tranquil·litat, habitació,

anys, temps, necessitat

conversa, sinceritat,... Jo.

Trista productivitat

Heus aquí la solitud on estàs absent
una cambra fosca on mes productiva sóc.

Les teves carícies inexistents,
les teves mans...
com les trobo a faltar.
Aquells consells que no entenia,
i que ara em semblen melòdiques cançons antigues.
El meu humor, negre,
que solament tu semblaves entendre,
potser per una qüestió genètica.

En ocasions em descobreixo parlant de tu
i em sento orgullosa alhora d'avergonyida,
així que torno a amagar-me darrere de mi mateixa,
perquè ningú em danyi l'ànima.

Que tristesa més productiva recordar-te avui
com ho faig cada dia.

Ales

No puc dir,
no puc fer,
dona'm ales.

Què faig aquí?.
L'espera és l'única cosa que em queda,
esperar al fet que les hores passin
i acabi aquest estiu.
Ja saps que jo sóc mes de passar fred,
que la calor m'esgota
i ennuvola el poc enteniment que em queda.
(Vaig perdre la major part d'ell l'estiu del 2008.)
Dolç i fred hivern,
quant em queda per arribar a tu?.

Em guanyaré les ales si no faig,
si no dic?

Connexió

Aquests dies em permeto una lleu connexió amb la nostàlgia,
atur per escoltar-me dir el que mai repetiré.

S'obren cometes.
He estat capaç de gaudir de moments en silenci,
a qui dones tot sense que et demani res a canvi.
Sabia que t'havies marxat, quina sort.
Al mi, els records em persegueixen, 
i per molt que corri, 
sempre aconsegueixen donar-me caça.
Així que he pensat deixar de córrer.
No per tu, ni per mi, 
sinó amb el fred que ara se sent llunyà.
Llunyà com tu, 
llunyanes les promeses a pensaments 
que no van sortir mai de la meva boca,
paraules no pronunciades, mes fortes que els teus silencis 
que cada vegada semblen mes llargs 
en espais de temps mes curts.
Es tanquen cometes.

Recorda aquesta data... serà, segurament,
la darrer connexió.

El meu món

El teu silenci assetja les meves hores perseguides,
negra solitud de les illes.
Papallones nien en el teu pit ja buit.
Deixa'm també parlar-te amb el meu silenci,
potser tu m'entenguis
o em vas entendre fa temps
quan res era i tot semblava.
Vas creuar el meu cor sense detenir-te
i em vas aconseguir
just a l'hora que dóna començament l'hivern.
Ara passo a formar part de la meva col·lecció de sol·licituds
per a difondre els teus petons.
Potser no tingui sentit per al món
però tampoc el món ho té per a mi.

2013

He pensat moltes vegades
com seria acomiadar-me de tu.
El temps regalat, 
en moltes ocasions inconnex,
s'acaba. 
Em dónes pocs dies, 
poques hores per a valorar el que et queda 
i crec que temps passats, en el present, 
no van ser millors.

Entorn a mi, hereva del dia destruït,

mut amic que sense mirada m'acompanya,

una revolada de tempestes m'arrossega.

Ja no sóc la mateixa del primer dia,

ni ho pretenc.

Vaig creure que t'estimava

però em vaig agafar al desig.

Després, tot en mi va ser naufragi.

Papallona

Tantes vegades m'he volgut desfer del teu record, 
allunyar-te del meu pensament, 
disfressar-te d'inexistent,
buidar de tu els meus racons...
i ara que necessito de tu de nou
em costa tenir-te present.

Un sap que és totalment lliure

quan sent que tornar enrere no és rendir-se

i igual que el vol de la papallona,

lleu però precís,

camino el ja caminat

però aquesta vegada amb el convenciment

que no escull camí equivocat.

Foto de Osada Blog.      http://osadablog.blogspot.com.es

Parlam d'amor

Hem agafat la costum
de fer que les nostres mans
es trobin per casualitat,
però parlam d'amor.
Ens feim l'ànim
de fer que els nostres ulls
es mirin per un instant,
però parlam d'amor.
Agafem distància, ens allunyem,
quan el magnetisme dels nostres cossos
és tant fort que fins i tot costa respirar,
però parlam d' amor.

Potser algun dia entendrem
perquè seguim parlant d'amor,
perquè seguim donant veu
a aquest desig ofegat.

Bloguera

Hola a tots! És una novetat escriure al meu blog d'una manera diferent i és que gràcies a Osada Blog i a Liebster Awards  que permet promocionar els blogs amb menys de 200 seguidors, puc donar a conèixer més la meva afició. Gràcies Vicky!!!

Amb el vostre permís, ho faré en castellà.

PREGUNTAS DE OSADA BLOG:

 1.-  ¿cuál es el tema principal de tu blog?
         La poesía
 2.-  ¿qué buscas en otros blogs?
         Depende del blog que este consultando. Me encanta la fotografía
 3.-  ¿cuánto tiempo dedicas a tu blog?
         Demasiado poco
 4.-  Un día que merezca celebración...
         Uno solo? Imposible
 5.-  ¿colaboras con alguna buena causa?
         Sinceramente... no. Las buenas obras suelen quedarse en mi cabeza. Jamás ven la luz. Soy          muy vergonzosa
 6.-  ¿qué página de internet miras con más frecuencia?
         uf!! Facebook
 7.-  Un libro y por qué...
        "Donde termina el Arco Iris"  de Cecelia Ahern porque reí tanto como lloré.
 8.-  Una frase conocida que te guste
        No hay mayor ciego que el que no quiere ver
 9.-  Una canción para un día de lluvia...
        "November rain" Guns n' Roses
10.- Tu pasión...
        Mis niños y la poesía
11.-  Y para terminar, ¿qué es lo que más te ha gustado de mi blog? 
        La variedad, los múltiples consejos... y que eres un sol!.



11 COSAS SOBRE MI:

1.- Me cuesta coger confianza a las personas pero en cuanto lo consigo lo doy todo. Soy timida aunque no lo parezca.
2.- Me río mucho de le vida pero también lloro.
3.- Echo mucho de menos a mi madre.
4.- Tengo el "corason partio" entre Ibiza y Valencia.
5.- Me gusta la melancolía.
6.- Soy un poco vaga... me cuesta arrancar.
7.- Soy Leo.
8.- Soy una devoradora de series españolas.
9.- Me encanta cantar en el coche.
10.- No tengo muchos amigos pero son los mejores.
11.- Mi marido, mis hijos y mi familia, son lo primero.


LAS 11 PREGUNTAS PARA MIS BLOGS NOMINADOS:

1.- Tu nombre...
2.- ¿Qué te aporta tu blog?
3.- ¿Cuales son tus aficiones?
4.- ¿Te gusta leer? Dime el primer libro que leiste
5.- ¿Eres más de planificar o prefieres improvisar?
6.- Todos tenemos defectos y virtudes.¿ Me podrías decir alguno de tus defectos y virtudes?
7.- ¿Reciclas?
8.- ¿Te gusta el deporte? ¿Practicas alguno?
9.- ¿Prefieres el sol o los días de lluvia?
10.-¿Dedicas tiempo a tu blog?
11.- ¿Te gusta la poesía?

AND THE NOMINATED BLOGS ARE...

Aviones Ibiza - Avions Eivissa
Micro 4/3 Ibiza
Insomniador
El racó dels oblidats
Yo al amor me lo follo
Etruska
El Jardín de los Nombres
Ibiza Mundo Activo

Bloqueig

Des d'aqui dalt
m'has de veure molt petitona...
sempre m'he sentit així.

Però malgrat tot aquí estic,
cara a cara amb els teus temors
mà a mà amb la meva timidesa
disfressada d'arrogància.
Si em trobes distreta, aprofita!
és el meu jo més jo,
sense màscares.

Però aquesta vegada 
no és el món contra jo,

no és la primavera,
no és la foscor,
no és que vegis borrós,
ets tu ple de pors.

Buganvilla

Foto de Osada Blog 

Sal de la tierra, tierna, suave.

Clava tus raices en mi corazón,

rómpeme con tus pétalos de colores,

hazme en pedacitos, pedacitos de ti,

y pósame con cuidado en tu jardin.

Agárrame firme, 

que el viento no me lleve,

que nada me separe 

de tu tela enmarañada,

por que contigo siempre he de quedarme.

• http://osadablog.blogspot.com.es/

Somiadora doncs

Des del meu dolor,
íntim i ferotge,
que ataca el poc que queda de tu en mi.
És estrany perquè no és la primavera,
ets tu qui viu a través dels meus ulls
fent-me reviure el que ja he viscut.
Potser no sóc ni somiadora
ni caminant,
ni cercadora de tresors amagats
ni inspiració divina.

He decidit deixar-te aquí,
amb els teus dubtes,
amb les teves mentides,
amb les teves veritats.

No vull tenir la raó.

No vull tenir la raó,
vull que busquis la teva raó.
Busca-la al teu al voltant,
busca-la en el teu interior,
busca-la en el meu.
La trobaràs en l'amor,
en les llàgrimes que es van vessar ahir,
en el silenci.
I la gaudiràs, com quan corres,
o com quan reim assegudes en el cotxe.

Pot ser que la vida ens separi,
pot ser que la lluita ens estrenyi en el camí
però jo mai tindré la raó a la teu propi destí.

El millor record de jo, ets tu.

La desesperació és l'acte més proper
a coneixer-te que conec.
Dins la teva gramàtica horitzontal,
senzilla, pausada
he trobat la solitud que tant em plena.
I és que està vist que fins i tot
per a sentir-te tot sol
necessites dels altres.
Dins teu, amagats entre els versos
gravats a aquests fulls groguencs,
conviuen els teus records amb els meus.
Una mirada, un lleu somriure, el teu alè.

El millor record de jo, ets tu.

Vent

Deixa córrer la rancúnia,
asseu-te al costat de la teva solitud
i entendràs el meu silenci.

Esborra, sense pressa, les buides paraules,

omple'm d'honestedat

i deixa un testament replet de records.

L'últim que haig d'oblidar

és la profunda esgarrapada

que vas deixar en el meu pit indecís.

I aquest vent,

que no fa més que desordenar-me el cabell,

sembla que ara em calma.

Nou començament

Derrotada, ja lliure, llegeixo la teua veu
mentre el vent mou l'ombra de les fulles.
Al carrer, on la llum cau a l'inrevés,
deixàrem l'amor regirat 
per tornar a ser el que mai vam ser 
en el nostre propi camí.

Començarem de nou amb paraules, 

que són matèria i no temps, 

que esperen ser trobades en solitud

però amb pretensió d'anar del teu cos al meu

sense malenconia.